No voldria
ignorar-te,
llengua meva.
Te pense, sempre.
Sí, penso
en tu, i els mots rondinaires
que inventes.
Que n’és de fàcil
dir-te sovint
jo
mai
mai.
Que n’és de fàcil
mai no dir-te
jo
sovint
sovint.
Tu i jo ens avenim molt bé.
Només cal que digui
solitud, libèl·lula, regalim, ruïnes, blavor
i saps de què parlo.
O no.
Tant se fa. Sé que un
dia, et parlaré des de la llengua
on dorm la teva
dolça,
llunyana
infantesa
i tu,
m’entendràs.
Intuyo alguna influencia que se me había pasado en las primeras lecturas. Vilariño está ahí, en las pausas, las anáforas, el verso corto. Es un poema precioso, y un lujo disfrutarlo en catalán. Ojalá sea el primero de muchos.
ResponderEliminarNo serà pas l'últim, no! :)
ResponderEliminar